miércoles, 17 de septiembre de 2008

Les oposicions... al final superades

Ja feia temps que tenia el nostre bloc abandonat, però he disfrutat d'unes merescudes vacances, ha sigut el primer any on realment he fet "bones" vacances i amb "bona companyia"...

Ja hem tornat a començar, els nens a les escoles i els professors a tornar a donar classes.

Només que amb una diferència aquest any ja soc funcionaria, la veritat es que et treu un pes de sobre, no canvia res, estic al mateix institut, faig classes igual, ... però la seguretat que ja tens amb una feina "segura" en el mon actual que vivim, es força tranquil·litzant.

Potser no es la millor feina, segurament altres m'aportarien molt més, però no es pot tenir tot, així que valorem el que tenim, perquè quan no ho tenim es quan ho desitgem.

Fins la pròxima blog !

martes, 9 de septiembre de 2008

Missatge obert

Al llarg de la vida, una persona passa per diferents fases on ens anem formant com a persones. No vull entrar en detall en la meva vida privada, ja que sempre he estat gelós del meu propi terreny. Però podem dir, que tal com venen dades, l'estancament, quelcom tant de moda actualment, és un fet. Ja no parlo del fet econòmic, demostrat en tot moment per telenotícies, tertúlies, companys de feina o la dona que frega l'escala, si no que parlo de l'estancament professional.

En les nostres vides, tenim un reguitzell d'opcions, més o menys valuoses, més o menys circumstancials, que ens forgen a nosaltres com a professionals. Tothom passa per un moment de dura elecció i les majories de les vegades exigeix un sacrifici. Si ens deixem portar per la impulsivitat d'una bona opció, sense tenir en compte pros i contres, sense raonar un futur a llarg plaç, pot ser que ens donem de ple amb la crua realitat.

En canvi, a vegades, la opció més controvertida, la que té més forats o poder la menys clara, es la que darrera de tot un camí irregular ens portarà a una satisfacció. Poder, perquè el meu camp d'actuació (la informàtica) no és res més que un camp on l'intrusisme es quelcom normal, un lloc on la nostra figura esta devaluada com cap altra carrera. Tanmateix, els informàtics tenim una especie de, com podríem esmentar-ho, "San Benito" que com treballem pel nostre propi plaer, i disfrutem sofrint les inclemències d'uns usuaris, programadors, distribuïdors o dels nostres propis companys de professió, tots els problemes que comportin són fruit inapel·lable dels nostres estudis. No li demanarem mai a un arquitecte que es posi a remodelar un edifici sense tenir els plànols, com tampoc demanarem a un enginyer químic que se'ns posi a dissenyar un reactor nuclear i encara menys a un peó d'obra que ens dissenyi una xarxa de canalització d'aigua, ja que té experiència en excavar i picar la terra desprès de 10 anys en l'ofici de sol a sol.

Així que com quedem nosaltres? Si només volem tirar endavant, si només volem una feina que ens comporti el benefici de l'estabilitat o senzillament l'adquisició d'un coneixement i el perfeccionament d'aquest al llarg de la nostra vida laboral. Però en comptes d'això, ens em de veure amb totes les inclemències possibles amb uns sous que ratllen la indignitat professional. Ja ho sabem, som enginyers de segona. I possiblement, sempre ho serem.